I tot i així no ho veus... que les meves muralles són d'aigua i amb un paraigua les pots atravessar... que la meva torre no és de marfil, ni tant alta com sembla... que t'espero nua, fràgil a que m'agafis la mà...
I tot i axí no ho veus... que els rellotges són de sorra i el temps s'esmuny sense remei... que al final només restaran les cendres del que una vegada el meu cor encés de flames va ser... que els cristalls que omplen els llacs del meu regene no són més que llàgrimes perpètues, congelades, atrapades en el temps...
I tot i així no ho veus... que crido el teu nom amb els meus cilencis... que t'obsevo sense veure't... que et beso sense tocar-te... t'abraço en la solitud... danço en les teves alegries... ens trobem en somnis... em passejo en les fantasies...
17 de novembre 2006
16 de novembre 2006
Endevina...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)